Blog Més Enllà

No recordo des de quan tinc la il·lusió o el somni de fer un viatge de llarga durada, un viatge en el qual no hi hagi data de tornada.

A l’aproximar-se el final d’alguns viatges havia sentit la temptació de no tornar, de quedar-me viatjant sense presses. Però sempre hi havia quelcom que posava fre a aquests anhels: la feina, la família…

És cert que es necessiten alguns estalvis, però que ningú es porti a engany, per important que sigui tenir certs estalvis, no és aquest el principal obstacle, doncs no és tan car… es pot viatjar amb un pressupost molt ajustat (apart de poder obtenir certs ingressos mentre es viatja), el complicat està en la nostra ment, el complicat és prendre la decisió, s’ha de tenir molt clar i ha d’agradar molt viatjar de manera autònoma… ha de ser una prioritat en la vida.

Nosaltres hem decidit realitzar aquest somni, i iniciar-lo al gener de 2015. Marxarem tots quatre, i els peques (de set i quatre anys) estan contents davant d’aquest futur immediat. De fet, ells estan contents davant de la perspectiva de poder estar cada dia amb els seus “papes”, de que nosaltres els hi fem de professors, de que no haguem d’anar cada dia a treballar. Però també tenen ganes de veure aquells llocs dels quals els hi hem parlat…

Marxem a donar una volta pel món, sense presses, sense data de tornada, sense cap itinerari previst, amb certs llocs que volem conèixer, però amb tota la flexibilitat i improvisació que sigui possible.

No marxem per donar una volta al món, sinó a passejar pel món, la qual cosa no vol dir que no acabem fent la volta al món, però aquesta no és la intenció ni la fita d’aquest viatge. La fita d’aquest viatge és el propi viatge, el poder marxar sense bitllet de tornada, sense cap data fixa de tornada, amb tot el temps per endavant.

Som esclaus de les nostres feines, ens fan por els canvis, no ens atrevim a fer allò que realment ens agradaria perquè implica trencar amb el que tenim, ens agrada la seguretat del dia a dia, però de vida només en tenim una, i aquesta no s’atura, i hem decidit que en un futur, quan mirem enrere, no volem pensar en allò que haguéssim volgut fer, sinó en allò que vam fer.