Blog Més Enllà

Dies 28 a 47 (11-02-2015 a 2-03-2015).

Hem estat 20 dies recorrent Cambodja. Cambodja és un país de gent acollidora i agradable, que sempre estan disposats a fer un somriure. Aquesta actitud de la gent resulta sorprenent, si més no en la gent de més edat, que van viure una experiència terrible durant l’època dels khmers rojos. Sembla que després de patir una experiència com aquesta haurien de ser gent més seria i poc amable, però no és així.

El penós tema del passat no és mai objecte de conversa, no al menys amb el foraster, però alguna vegada, si no hi ha més gent present, i si la confiança del moment ho permet, el cambodjà de certa edat que ha viscut aquell passat pot explicar experiències penoses, fins i tot terribles…

Cambodja és un dels països més pobres del món, i si bé aquesta pobresa no es nota tant a les ciutats (que també), es fa més palesa als petits pobles.

La facilitat de moure’s pel país, té la seva contra amb la qualitat dels autobusos i furgonetes que són el mitjà de transport habitual, i que, amb certes excepcions, normalment vas atapeït com una llauna de sardines.

Aquest és l’itinerari que hem fet per aquest sorprenent i acollidor país:

Siem Reap i els temples d’Angkor.

Vam entrar a Cambodja amb bus des de Tailàndia, per la frontera de Poipet. La nostra primera destinació va ser Siem Reap, la ciutat situada a la vora del complex monumental d’Angkor, visita obligada en un recorregut per Cambodja.

Podeu llegir l’article sobre Siem Reap i el complex d’Angkor que ja hem publicat en aquest link: “Els temples d’Angkor (Cambodja)“.

Battambang i els seus voltants.

La següent parada va ser Battambang, una ciutat que ha crescut molt en els últims anys, i que si bé a nosaltres no ens va agradar especialment, el que sí ens va encantar són tots els diversos racons que hi ha pels seus voltants.

Podeu llegir l’article que ja hem publicat sobre Battambang i els seus voltants clicant aquí: “Battambang i els seus voltants (Cambodja)“.

Kampong Chhnang i els pobles flotants del Tonlé Sap.

Un bus ens va portar de Battambang a Kampong Chhnang. En aquesta població, molt poc transitada pel turisme, es poden contemplar dos pobles flotants, situats al riu Tonlé Sap (a uns 2 km. del centre de la població), on hi viu una població majoritàriament d’origen vietnamita.

Si bé al sud-est asiàtic hi ha altres indrets on hi ha pobles o aldees flotants, aquí a Kampong Chhnang es poden veure en un estat més pur.

Vam llogar una barqueta per donar una volta per un d’aquests pobles flotants, Phoum Kandal. Des de la barca, passant pels “carrers aquàtics” del poble flotant, vam poder veure la vida que fa la gent en les seves cases flotants.

Després de la passejada en barca, vam caminar pel la vora del riu Tonlé Sap, en direcció nord-oest, on es pot veure l’altre poble flotant: Chong Kos.

La nostra visita va coincidir amb el nou any xinès i vietnamita, i com que els habitants de la zona són majoritàriament d’origen vietnamita, vam poder veure com ho celebraven: a les entrades de les cases tenien un petit arbre guarnit, cremaven ofrenes, entre altres coses còpies de bitllets de 50 i 100 dòlars, i tiraven petards…

A la tornada del riu, camí del centre de la població, ens van convidar en algunes cases a cremar ofrenes. La família es posa al voltant del foc, petits i grans, i van posant les diferents ofrenes a cremar.

Ferran i Ona van quedar-se parats de que aquella gent cremés “els bitllets”, però van estar molt contents quan els hi van donar uns quants bitllets per cremar i altres per a que se’ls quedessin ells.

Un dels dies de la nostra estada a Kampong Chhnang, vam anar fins al riu i vam pujar al ferri que el creua en direcció est, passant pels tres braços que forma el riu, fins arribar a Kompong Lon. Els 40 minuts de ferri amb passatgers, motos, alguna vaca i altres animalons de menys envergadura, ofereixen uns bons paisatges de la zona (el ferri ens va costar 1.000 riels per adult, que al canvi no arriba a 25 cèntims d’euro).

A Kompong Lon vam contractar un tuk-tuk durant unes hores per fer un recorregut per la zona. El caos de desordre i brutícia del moll d’arribada, la precarietat de les cases, el mal estat de les pistes de terra/fang… tot plegat oferia una visió de la pobresa de la Cambodja profunda.

En aquesta zona vam visitar alguns temples, com Prasat Srai i Prasat Pro, dos monuments preangkorians.

Després d’unes hores vam tornar al riu, on, després de sortejar la brutícia i el caos del petit moll, que a mitja tarda no era tan acusat, vam pujar al ferri de tornada a Kampong Chhnang. Aquest cop el ferri era més petit.

Kampong Cham i el seu sorprenent pont de bambú.

Vam arribar a Kampong Cham després d’unes tres hores i mitja de bus que va fer la ruta directament des de Kampong Chhnang, sense passar per Phnom Penh.

En aquest recorregut vam abandonar el riu Tonlé Sap i vam trobar-nos amb el riu Mekong. Vam allotjar-nos en un petit hotel davant mateix del riu, el Mariya Hotel, a la zona on hi ha la majoria d’hotels i restaurants de la ciutat.

A Kampong Cham hi ha una visita obligada: el pont de bambú que connecta l’illa de Koh Paen, situada en mig del riu Mekong, amb el poble. Aquest pont de bambú el reconstrueixen cada any, a mà, els veïns del poble. Durant l’època de pluges el pont queda inservible, i s’accedeix a l’illa amb barca. A l’època seca és quan s’accedeix a l’illa mitjançant aquest pont de bambú.

Aquest pont de bambú és utilitzat tant pels transeünts, com per les motos i els cotxes. Quan passa un cotxe tremola tot, i com que no és gaire més ample, cal apropar-se a la vora i agafar-se a les canyes de bambú. De tant en tant hi ha alguna part més ampla que facilita el creuament de vehicles.

Ferran i Ona s’ho van passar molt bé corrent per la vora del riu després de creuar el pont de bambú.

Kratie i els dofins de l’Irrawaddy d’aigua dolça.

El dia anterior, a Kampong Cham, quan vam anar a comprar els bitllets de bus per anar a Mondulkiri, una zona del nord-est de Cambodja, va resultar que el bus sortia a primeríssima hora del matí, però a nosaltres no ens venia de gust matinar.

Així doncs, vam decidir anar cap a Kratie, doncs el bus sortia unes hores més tard.

Després d’esperar una estona a la parada de bus de Kampong Cham, va resultar que el bus s’havia transformat en una furgoneta. Sense res a dir, vam posar-nos dins del nou vehicle (això de “nou” és un dir), i vam gaudir de l’espectacle de veure com es poden encabir unes 20 persones en una furgoneta d’11 seients. A això cal afegir l’equipatge de tots els passatgers.

El motiu principal per anar a Kratie és intentar veure els dofins de l’Irrawaddy. Aquests dofins d’aigua dolça tenen com a característica un morro arrodonit, no allargat, i la boca corvada cap a dalt, el que fa que sembli que tinguin un somriure permanent. En aquesta zona els dofins de l’Irrawaddy es troben en les aigües del Mekong entre Laos i Cambodja. Avui dia és una espècie en perill d’extinció. Hi ha diversos projectes per protegir aquesta espècie.

El trajecte en furgoneta fins a Kratie va durar tres hores. Un cop a Kratie ens va costar quasi dues hores trobar un hotel. Després de trobar diversos hotels plens, aquest cop vam escollir un hotel de més nivell, que oferia una excel·lent relació qualitat-preu, amb esmorzar tipus bufet inclòs per als quatre: el Mekong Dolphin Hotel. Ja instal·lats vam assabentar-nos sobre com anar a veure els dofins. L’endemà vam contractar un tuk-tuk que ens va portar fins a Kampi, 15 kilòmetres al nord de Kratie, on vam agafar una barca.

La barca ens va portar fins al mig del riu, en direcció sud, i vam estar de sort, doncs vam poder veure alguns dofins de l’Irrawaddy. Ferran i Ona van xalar molt veient aquests cetacis.

Cal estar atents, doncs els dofins surten fora de l’aigua durant molt poca estona, si bé el suficient per a poder veure’ls.

Vam estar una hora en barca, i va ser una bonica experiència per petits i grans.

Sen Monorom (Mondulkiri), i els elefants de l’ètnia Bunong.

Després de veure els dofins de l’Irrawaddy a Kratie, vam decidir anar cap a la província de Mondulkiri per veure elefants. Ens havíem assabentat a Siem Reap de l’existència d’un projecte de protecció d’elefants a la província de Mondulkiri, concretament a Sen Monorom, i volíem anar a conèixer-ho i veure-ho de prop.

Per arribar a Sen Monorom vam agafar un minibús. El minibús anava carregat fins als topes, i va ser tota una experiència, la pitjor experiència en matèria de transports de tota Cambodja. El terra del bus estava ple de sacs, de manera que era impossible col·locar els peus i cames al nivell inferior que pertoca. A més a més l’excés de passatgers impedia cap moviment lateral ni d’altre tipus dins del bus. Cinc minuts després de sortir de Kratie ja es podia percebre que aquell viatge seria una tortura, però la sensació de claustrofòbia no va arribar fins poc després, quan van pujar onze persones més al bus. Com van posar-se dins del bus no sabria explicar-ho, però el cert és que tots es van encabir a dins, i les 5-6 hores de viatge es van fer eternes.

Tot i ser un transport tan incòmode, en un viatge com aquest es pot veure la predisposició dels cambodjans a ajudar-se els uns als altres, a cedir uns centímetres d’espai al veí que està molt incòmode, i a acceptar un grau d’incomoditat en un transport per a que altres persones no es quedin al terra.

El minibús ens va deixar en un dels carrers polsosos de Sen Monorom, i en poca estona vam trobar un hotel que ens va agradar: el Boran Southa Guest House.

El mateix dia d’arribada ja vam voler obtenir informació sobre el projecte de protecció d’elefants, i els trekkings que es poden fer per la zona. El “Mondulkiri Project” (www.mondulkiriproject.org) és una organització d’ecoturisme que es desenvolupa amb la col·laboració de les comunitats de la zona, i es preocupen per la protecció dels boscos, pel benestar de les famílies de l’ètnia Bunong, i pel programa de protecció dels elefants.

Els Bunong són la principal minoria ètnica de la muntanyosa província de Mondulkiri. La seva forma de vida està íntimament relacionada amb els elefants. Els anomenats “mahout”, els “conductors” dels elefants, viuen literalment amb els elefants, i els cuiden tota la seva vida.

Els Bunong utilitzen els elefants fa uns 120 anys, i des de llavors viuen amb ells, utilitzant-los per feines de transport, agricultura, caça, per construir les seves cases, etc. Consideren als elefants com part de la seva família, i els cuiden durant tota la seva vida. Els elefants poden arribar a viure fins a 100 anys.

Vam contractar un trekking d’un dia. De bon matí ens van portar en cotxe fins a un poblet anomenat Pou Lung. Després de voltar una mica pel poble, vam començar una excursió de dues hores aproximadament fins a un riu en un indret anomenat Leang Tove.

Pel camí vam trobar tres mahouts amb els seus elefants, i tots plegats vam continuar junts fins al riu. Allà van fer un foc per preparar el dinar, mentre els elefants van seguir el seu camí. Més tard van tornar els elefants, i van posar-se al riu per banyar-se junt amb nosaltres.

Ja dins al riu vam poder pujar a sobre dels elefants i gaudir d’un bon bany.

Ferran i Ona van xalar amb els elefants, si bé l’Ona es va queixar dels durs pèls corporals dels elefants, que li punxaven a les cames.

La tornada la vam fer per un altre camí amb més pendent. En algun moment sembla que l’Ona es cansa, però de seguida es refà i es posa a córrer per avançar a Ferran   ;-).

Kep, un poblet de la costa cambodjana on menjar crancs al pebre.

Vam deixar Sen Monorom per anar cap al sud, en direcció a Kep. Per arribar fins a Kep cal parar primer a Phnom Penh, on es canvia de transport. Vam tardar 5 hores i mitja per arribar a Phnom Penh en una furgoneta còmoda, que en aquest país significa principalment que cada passatger té el seu seient.

Un cop a Phnom Penh ens va costar una mica trobar un transport fins a Kep, doncs al trobar-nos a la capital del país, és el lloc on prosperen els “avispats” que intenten desviar-te dels transports oficials oferint alternatives més ben presentades i no tan fiables.

Al final vam trobar una furgoneta que ens va portar fins a Kep sense aturar-nos a Sihanouville. Vam arribar a Kep després de 4 hores i mitja de viatge, ja de nit, compartint aquella furgoneta amb altres 18 persones. Els altres passatgers es van anar quedant pel camí, i quan vam arribar a Kep ja estàvem sols a la furgoneta. Vam dir-li al conductor que ens deixés davant d’algun hotel en la zona de platja. El conductor, molt amable, així ho va fer. No ens va costar gaire trobar un hotel en aquella zona.

La nit a Kep és molt fosca, no hi ha gaire enllumenat, i la llum del dia ofereix una imatge del poble molt diferent de la nocturna.

A Kep es pot gaudir d’uns dies de platja, però el principal atractiu, al menys pels que no siguin uns forofos de la platja, és el cranc i el pebre de Kampo.

La primera nit ja vam cumplir el desig de menjar cranc, tot i que el plat fort seria el dia següent al mercat del cranc.

El matí següent el vam passar a la platja, els peques en tenien moltes ganes.

Per dinar vam arribar-nos al mercat del cranc, que està a la part nord-oest del poble. Es pot veure com tenen els crancs en gàbies dins del mar, així com altres peixos frescos i altres ja cuinats. Després de donar una volta per les diferents parades, i previ regateig del preu, vam sentar-nos en un dels petits restaurants per provar un plat de cranc fet amb pebre de Kampo: boníssim!!!

Marxem de Kep cap a la frontera tailandesa.

Vam sortir de bon matí cap a Sihanouville amb una furgoneta. Havíem comprat els bitllets el dia anterior. A mig camí vam haver de parar una estona per un problema amb els frens.

La nostra idea inicial era anar a l’illa de Koh Rong, però després de valorar els pros i contres vam decidir canviar de destinació, i tornar ja cap a Tailàndia. En un poble situat en el camí cap a la frontera tailandesa, vam intentar agafar un bus i no desviar-nos cap a Sihanouville, però va ser impossible trobar cap transport, així que vam continuar amb la furgoneta fins a Sihanouville.

En aquesta població vam aconseguir que un taxi ens portés fins a la frontera per un preu raonable, sortia quasi al mateix preu que el bus. Així doncs, a primera hora de la tarda arribàvem al punt fronterer cambodjà de Koh Kong, on vam fer els tràmits de sortida de Cambodja en poc temps.

Després de caminar uns cent metres vam trobar els controls fronterers tailandesos de Tad Lek, on els tràmits d’entrada també van ser molt ràpids. Ja tornàvem a estar a Tailàndia!

Ens esperaven els 7eleven, els iogourts, els creps amb xocolata…