Blog Més Enllà

Dies 74 a 93 (29-03-2015 a 17-04-2015).

Borneo era una illa sobre la qual havia llegit algunes coses des de molt jove, i que sempre havia identificat amb un indret on dominava la natura, la vida salvatge… una illa exòtica on es trobava el sultanat de Brunei, un petit estat liderat per un sultà que havia estat considerat durant molts anys com l’home més ric del món.

La idea preconcebuda des d’aquella època d’adolescent era que en aquesta illa es podien viure moltes aventures, i la seva situació llunyana ajudava a donar-li una aura de misteri i exotisme.

La novel·la d’aventures “Els tigres de Mompracem”, amb el seu protagonista Sandokan, d’Emilio Salgari, ambientada a l’illa de Borneo, ajudava a relacionar aquest indret amb un lloc d’aventures, on els límits només podien venir donats per la imaginació.

A principis del segle XX Borneo era un dels últims indrets del nostre planeta on encara quedaven moltes coses per descobrir. Era un lloc quasi desconegut, que guardava molts secrets en el profund de les seves selves.

Illa misteriosa, destinació d’aventurers que buscaven riqueses i misteris per descobrir, llar de criatures exòtiques i estranyes, territori salvatge i indòmit, refugi d’antics pirates, regió de tribus daiak amb antigues tradicions de caçadors de caps i pràctiques de canibalisme; terra selvàtica on habiten orangutans, elefants asiàtics, rinoceronts de Sumatra, óssos malais, panteres nebuloses, cérvols… així com diversitat d’ocells, d’amfibis i de rèptils, com la cobra reial o la pitó reticulada.

Amb algunes de les zones selvàtiques més antigues del món, les selves de Borneo amaguen una abundància de fauna i flora exòtiques. A part de vistoses orquídies silvestres i altres plantes tropicals, és un dels pocs llocs del planeta on s’hi troba una especial raresa, la Rafflesia, la flor més gran del món.

Durant les últimes dècades del segle XX, malgrat estar considerat com un dels centres de biodiversitat més importants del planeta, l’illa de Borneo ha sofert una de les més grans desforestacions produïdes al món, degut a una intensa explotació forestal per obtenir fusta, així com cautxú, oli de palma i producció de pasta de paper.

Amb tots aquests antecedents, no podíem deixar de banda aquesta destinació en el nostre llarg viatge. Calia aturar-se en aquest indret tan especial, i intentar viure-hi alguna petita aventura: un trekking per la jungla, una visita al poc conegut soldanat de Brunei, un àpat típic de la zona per viure una aventura culinària exòtica… intentant, això sí, que no fos una gran aventura: no calia internar-se en la jungla per intentar conèixer de primera mà una tribu de caçadors de caps o amb antigues tradicions de canibalisme, no fos cas que haguéssim de viure alguna experiència poc gratificant 😉 .

L’illa de Borneo és la tercera illa més gran del món i el seu territori se’l reparteixen tres països: Malàisia, Indonèsia i Brunei.

Nosaltres vam recórrer la part malaia, l’anomenada Malàisia Oriental, situada al nord de l’illa, que divideix el seu territori en dos estats: Sarawak i Sabah. També vam visitar el sultanat de Brunei.

Vam arribar a Borneo des de Singapur, amb un vol que ens va deixar a la ciutat de Kuching, capital de l’estat de Sarawak.

Kuching, la ciutat dels gats.

La ciutat de Kuching, capital de l’estat de Sarawak, està situada al nord-oest de l’illa, a l’extrem sud-oest de la part malaia. És una de les principals portes d’entrada per visitar l’illa de Borneo.

El nom malai de la ciutat significa “gat”, i en molts llocs de la ciutat es troben figures o monuments de gats; inclús hi ha el que diuen que és l’únic museu de gats de tot el món.

Vam estar deu dies a Kuching, doncs és una bona base per a fer excursions i visites a diferents parcs nacionals i altres llocs interessants de l’illa de Borneo.

La ciutat, creuada pel riu Sarawak, és tranquil·la, i el passeig situat al centre de la ciutat, davant de la vessant sud del riu, és un bon lloc per passejar i veure la posta de sol.

Resultava molt agradable passejar els capvespres pel “waterfront”, on hi havia diferents paradetes per comprar quelcom per menjar, i els peques podien córrer i jugar al seu aire. A l’altra part del riu es podia veure la Istana (o Astana), residència oficial del governador de l’estat, així com Fort Margherita i l’edifici de l’assemblea legislativa de l’estat de Sarawak, aquest últim amb la seva silueta que sobresortia per damunt de la resta de construccions.

A part de les botiguetes d’artesania, delícia per qualsevol comprador de records, es podien gaudir de petits parcs molt ben cuidats, i a l’extrem est del passeig es podia visitar el mercat del peix.

Una tarda, mentre passejàvem pel “waterfront”, unes noies ens van fer una entrevista sobre la nostra opinió d’aquell passeig marítim. Un altre dia, també per la tarda, ens vam trobar a un grup de nois fent de gallines. Si feies veure que els hi tiraves menjar venien tots corrents. Va ser molt divertit, i vam riure molt mentre donàvem de menjar a aquelles afamades gallines. 😉

A poca distància del “waterfront” es troben Chinatown i Little India, barris que acostumen a trobar-se a totes les ciutats malaies. A Chinatown vam aprofitar per comprar uns pedaços per posar als pantalons dels peques, doncs els destrossaven molt ràpid, sobretot a la part dels genolls.

A prop de la plaça Merdeka vam veure el “Sarawak Museum”, un museu que, segons havíem llegit, era interessant, així que vam entrar-hi i vam estar-hi una bona estona. Als peques els hi va agradar molt, doncs hi havia molts animals dissecats, a part d’altres coses d’interès.

Un indret que cal visitar, i que queda també molt a prop del centre, és la mesquita anomenada Masjid Bahagian Kuching. És una mesquita amb un exterior molt atractiu, però, com acostuma a passar amb les mesquites d’aquesta part d’Àsia, amb un interior molt senzill.

Durant el cap de setmana, de dissabte a la tarda fins diumenge a la tarda, fan el “weekend market” a la zona de Kubah Ria. Nosaltres vam decidir anar-hi a última hora del dissabte, i en mig d’aquell conjunt de paradetes vam aprofitar per comprar fruita, que era el producte que predominava al mercat. A la part coberta del mercat també hi havia parades de peix. Ens van dir que acostumava a estar més concorregut el diumenge al matí. No va ser un mercat que ens agradés; no li vam trobar res d’especial.

Els dies que vam passar a Kuching, els vam aprofitar per visitar altres indrets molt interessants de l’illa de Borneo que queden a prop d’aquesta ciutat, com Semenggoh Wildlife Centre, Bako National Park, Kubah National Park, Matang Wildlife Centre i Jong’s Crocodile Farm & Zoo.

La reserva de Semenggoh (Semenggoh Wildlife Centre).

Semenggoh Wildlife Centre és el centre de rehabilitació d’orangutans més gran de Sarawak, i per al visitant és un dels millors llocs per veure orangutans. Situat a poc més de 24 kilòmetres de Kuching, en aquest lloc els orangutans viuen en semillibertat. Alguns d’ells viuen totalment salvatges, però d’altres acostumen a acudir a les dues crides diàries que fan en determinats punts de la reserva on els hi donen menjar.

En aquest centre recullen als orangutans que han quedat orfes, afectats per la desforestació que pateix la zona selvàtica, destruint el seu hàbitat, o que han estat rescatats d’una vida de captiveri provocada per l’acció de caçadors furtius. Aquí els ajuden per a que puguin tornar a viure en llibertat. Els orangutans només acudeixen al centre quan tenen necessitat de menjar.

Actualment al centre de Semenggoh només tenen els orangutans que ja poden sobreviure per si mateixos, i que acudeixen al centre quan no han pogut aconseguir el menjar de forma autònoma. La tasca prèvia d’acolliment i preparació dels orangutans acabats d’arribar la fan en un altre centre: Matang Wildlife Centre, al qual em referiré més endavant.

Al no ser un zoològic, no hi ha la seguretat de poder veure orangutans, cosa que només és possible si acudeixen a menjar per no haver-ne trobat a la selva per sí mateixos. Per tant, si es visita el centre i no es veuen orangutans, podrà ser una decepció pel visitant, però serà una bona senyal pel que fa a l’adaptació dels orangutans al seu medi.

Nosaltres vam poder veure cinc orangutans adults, dos d’ells eren femelles que anaven amb els seus petits. Diuen que veure orangutans no deixa indiferent a ningú, potser perquè és un dels grans simis que estan emparentats amb nosaltres fins al punt que el seu ADN coincideix amb el dels humans al 97%, podent-se considerar com els ancestres més propers a l’home. Sigui com sigui, el cert és que és tota una experiència veure de prop aquests grans simis.

Si es volen veure orangutans és important anar-hi a l’hora en què els donen de menjar. El “feeding time” és de 9 a 10 i de 15 a 15:30. Per arribar-hi es pot agafar l’autobús núm. 6 que surt de l’estació de bus de Kuching i deixa davant mateix de la porta principal (a la carretera). Allà cal pagar l’entrada (adults 10 MYR i nens majors de 6 anys 5 MYR) i anar fins al punt de trobada on el personal del parc fa una petita explicació abans d’anar a la “feeding area”. Des de l’entrada fins al punt de trobada del parc hi ha 1,3 kilòmetres (uns 20′ caminant). Des del punt de trobada fins a la “feeding area” hi ha uns 200 metres, i allà, si hi ha sort, és on es poden veure els orangutans.

Bako National Park

Per anar al Parc Nacional de Bako ens vam aixecar de bon matí, i després d’esmorzar vam anar a la parada de bus per agafar el bus número 1 de color vermell que sortia cada hora de l’estació central de Kuching. Portàvem una bona estona esperant el bus quan va passar una furgoneta que es va aturar i ens va dir que també anava a Bako, així que vam negociar el preu i al final ens va portar als quatre per 15 ringgits.

La furgoneta ens va deixar al “jetty” de Bako Village, al lloc d’on surten les barques per anar a “Bako National Park”.

Com que a l’arribar vam veure un autobús de la línea 1, vam preguntar al xofer quin era l’últim bus que tornava a Kuching, i ens va dir que l’últim sortia a les 16:30 hores. El tema dels horaris dels transports sempre és una mica confús i poc seriós per aquestes zones, doncs en algun rètol que vam veure posava que l’últim bus tenia l’hora de sortida a les 17:00. Vam decidir que faríem cas a la informació que ens va donar aquell xofer, per si de cas.

Vam comprar les entrades per anar al Parc (adults 20 MYR, nens de 7 a 12 anys 7 MYR i nens menors de 6 anys gratis), i després vam intentar negociar el preu del transport per arribar al Parc, on només es pot arribar amb barca. El preu d’una barca era de 80 ringgits, però si es compartia eren només 20 ringgits per persona, i, en cas de famílies, els nens entre 7 i 12 anys pagaven 10 ringgits i els nens menors de 6 anys no pagaven. Vam esperar uns 10 minuts fins que van arribar dos nois amb qui vam compartir la barca.

El trajecte en barca fins al Parc va durar uns 20 minuts. Després de sortir de l’embarcador, vam seguir pel riu fins que vam arribar a la costa, la qual vam anar bordejant fins trobar l’embarcador del parc.

Una vegetació espessa, amb manglars i jungla, ens esperava a la nostra arribada. Vam baixar de la barca davant d’aquell paisatge salvatge i ens vam dirigir al Costumer Center on cal registrar-se i on hi ha una cantina i una taquilla per reservar barca de tornada, cosa que vam fer de seguida, reservant una barca per a última hora de la tarda.

Com a tots els parcs de Sarawak, també hi havia habitacions i dormitoris per passar la nit, però en aquest cas nosaltres no teníem previst fer-hi nit.

A la cantina el preu del menjar no era per plat, sinó per cullerada o per peça. Calia posar unes cullerades ben plenes… 😉

Vam decidir fer una caminada per la jungla, una de les moltes que es poden fer. La caminada escollida va ser la que va a Telok Paku (Paku Beach), doncs és de les més curtes i era la primera vegada que els peques caminarien pel mig de la jungla, amb la humitat, la calor i tot l’ambient que acompanya.

Quan es fa una excursió cal anotar-ho en un llibre registre del parc i quan es torna també cal signar conforme s’ha arribat. Aquest detall ajuda a recordar que cal tenir cura durant l’excursió, doncs estem en mig de la jungla.

La ruta escollida ens portaria fins a la platja i és realment maca de fer, sense cap problema anant amb nens, si bé cal tenir en compte que es camina pel mig de la jungla i que és una senzilla sendera, i que anar i tornar, sense presses, són unes dues hores (parant per fer fotos). Al començament del camí vam veure els Silver Leaf Monkey, uns micos d’un color platejat que estaven pels arbres menjant fulles. El camí tenia pujades i baixades, l’humitat era alta, i la sensació de suor era constant. Petits rierols, vegetació densa… amb alguns insectes (algunes aranyes de grans dimensions), i algunes plantes carnívores anomenades Nepenthes, conegudes com “monkey cup” perquè tenen forma de gerra on s’hi posa l’aigua de pluja i a vegades els micos beuen aigua d’aquestes plantes.

Quan vam arribar a la platja vam veure un parell de petites barques que oferien els seus serveis per estalviar-te la tornada a peu. Nosaltres vam preferir tornar caminant, tal com havíem arribat, doncs l’excursió per aquell paisatge selvàtic ens va encantar.

Els peques van aguantar tota la caminada sense cap problema, sense queixar-se, malgrat la calor i la humitat que feia. S’ho van passar pipa en aquest nou escenari on ens estàvem movent, ple de vegetació, petits rierols, arrels d’arbres, micos, petits insectes, crancs d’una sola pinça… i una sendera selvàtica que calia seguir sense perdre’s.

Volíem veure micos nassuts, els anomenats “Proboscis Monkeys”, que només viuen a Borneo. És precisament en aquestes zones selvàtiques, amb boscos pantanosos i propers als rius, on habiten aquests primats. Durant l’excursió que vam fer pel mig de la jungla no en vam veure cap, però al final de la caminada en vam poder veure alguns. Després dels orangutans, potser va ser l’animal que més ens va sorprendre de veure, per la seva principal característica: el seu gran nas.

Els vam veure dalt d’uns arbres, amb els seus grans nassos i la seva llarga cua blanca.

Mentre miràvem els micos nassuts, la Sara i l’Ona van anar a signar la nostra arribada al centre, i de tornada van treure una bossa de plàstic de la motxilla on teníem menjar, doncs l’Ona tenia gana. Les llesques de pa de motlle i el formatge escollits van resultar ser un reclam per dos macacos que van aparèixer de repent ensenyant les dents i posant-se molt agressius. La Sara els va llençar el menjar que tenia ella a les seves mans, però no en van tenir prou i van posar-se més agressius, doncs volien tota la bossa de plàstic. Mentrestant, jo ja estava corrent amb un pal a les mans i cridant, cosa que els va espantar i van marxar. L’Ona, després de l’ensurt que va tenir, i amb molt bon criteri, va decidir que no es menjaria el pa amb formatge que quedava fins que estiguéssim a la barca, ja de tornada. 😉

De tornada la barca anava plena. Érem unes 15 persones a bord. El dia havia estat ple de sorpreses: havíem vist micos nassuts, havíem fet una excursió per la jungla, havíem tingut un petit ensurt amb dos macacos… però les sorpreses encara no havien acabat. Abans d’arribar a port, la nostra barca es va quedar sense benzina… i anàvem molt justos de temps per poder agafar el bus de tornada a Kuching. Per sort una altra barca propera ens va donar combustible, i en pocs minuts tornàvem a estar en marxa.

Quan vam arribar a l’embarcador vam sortir ràpid de la barca i vam anar corrents cap a la parada de bus, on l’autobús que anava cap a Kuching ja estava a punt de sortir.

Ja a Kuching, i després d’una dutxa imprescindible i un petit descans, vam sortir a sopar uns noodles, uns vegetals amb salsa i peix fregit. Un remat deliciós per acabar d’arrodonir el dia.

Kubah National Park i Matang Wildlife Centre.

Un dels dies de la nostra estada a Kuching vam decidir anar a Kubah National Park. Aquest parc nacional es troba a 22 kilòmetres a l’oest de Kuching, i està situat al costat de tres muntanyes anomenades Serapi, Selang i Sendok.

Per arribar-hi teníem que agafar l’autobús K21, que surtia a les 8 del matí de l’estació de busos de Kuching. Vam preguntar pel bus i ens van dir que aquell dia no sortia, però nosaltres vam anar preguntant entre els diferents conductors de busos fins que vam trobar el bus número K21, que, contràriament al que ens havien dit, aquell dia sí que sortia.

En 35 minuts el bus ens va deixar en una parada de carretera que es trobava a uns 400 metres de l’entrada del parc. Vam anar caminant fins a les taquilles per comprar les entrades del parc, que tenien un cost de 20 ringgits pels adults i de 7 ringgits pel nens de 7 a 12 anys (fins aquesta edat l’entrada era gratuïta).

La mateixa entrada serveix per visitar el Kubah National Park i el Matang Wildlife Centre.

Kubah National Park és el lloc on es troba la major varietat d’orquídies i de palmeres de tot Borneo (93 espècies de palmeres). També hi ha 63 espècies de granotes (per veure-les cal fer una visita nocturna), si bé el motiu principal de la nostra visita no tenia que veure amb tot això, sinó amb el fet que volíem visitar el Centre de Fauna de Matang.

Matang Wildlife Centre forma part de Kubah National Park, i té com a principal atracció el programa d’adopció d’orangutans, tenint com a finalitat acollir orangutans orfes o rescatats de la captivitat per ensenyar-los com sobreviure a la natura. A més d’orangutans també hi ha d’altres animals, com cérvols, óssos malais, binturongs (ós-gat), cocodrils… i aus diverses.

Es pot anar caminant des de Kubah National Park a Matang Wildlife Centre, passant per una sendera, si bé el trajecte és d’unes 3 hores i mitja.

Com que eren les 9 del matí, vam decidir anar primer a Matang Wildlife Centre, coincidint amb el “feeding time” dels animals. Vam preguntar com anar-hi amb algun transport, per poder arribar a l’hora del menjar dels animals, i a l’staff del parc ens van oferir portar-nos amb el seu propi cotxe per 25 ringgits, ja que no hi ha transport públic fins a Matang.

Vam pujar tots al cotxe, i quan vam arribar a Matang vam quedar que quan volguéssim tornar només calia anar a l’oficina dels tiquets i algú ens portaria de tornada cap a Kubah National Park.

Vam visitar els animals. Hi ha un circuit de visita per poder veure els diferents animals que estan engabiats.

Vam veure cocodrils, una pitó dormida amb una gallina dins de la gàbia (pobra gallina!), mussols, un lleopard de Borneo (és un petit felí semblant a un guepard, però més petit), binturongs, diferents ocells, tortugues, micos… i orangutans. L’orangutan més gran és diu Aman, un mascle de 30 anys.

Pel bosc que envolta Matang, vam veure les mateixes plantes carnívores, en forma de gerra, que ja havíem vist al parc nacional de Bako. Com que havia plogut estaven plenes d’aigua.

Per la sendera de tornada vam conèixer un grup d’estudiants de la universitat de Kuching. Eren de diferents ciutats com Malaca, Miri, Kuala Lumpur… i algun d’ells era de Brunei. Vam xerrar una estona i ens vam fer unes fotos abans d’acomiadar-nos.

Ja de tornada a Kubah National Park, vam començar a caminar fins arribar a l’inici de la sendera coneguda com “Waterfall trail”, al final de la qual hi ha una cascada i un lloc on es pot nedar.

En aquest parc hi ha diferents camins que porten fins a cascades i piscines naturals. Són caminades que duren entre mitja hora i tres hores.

Vam apurar el temps fins que va arribar l’hora de l’últim autobús de tornada a Kuching. Quan estàvem a la carretera esperant que passés el bus, vam veure passar una vanette i la vam parar. La furgoneta ens va portar fins a Kuching sense cap problema.

Aquell dia vam anar a sopar a un restaurant libanès que estava a prop del “waterfront” i que ja feia uns dies que havíem vist i ens havia cridat l’atenció. Vam menjar baba ganush, falafel i hummus. De tornada a l’hotel, caminant pel “waterfront”, vam parar davant d’una paradeta que feia unes gofres de xocolata amb molt bon aspecte… mmm…

Jong’s Crocodile Farm & Zoo

La granja de cocodrils que havíem vist a Battambang (Cambodja) ens havia impressionat per la quantitat de cocodrils, pel seu aspecte decadent i per les precàries mesures de seguretat del lloc. Els cocodrils que havíem vist en diferents zoològics, tant a casa nostra com durant aquest viatge, només ens havien transmès una sensació de perill controlat, i pel que fa al comportament de l’animal una percepció de quietud, de moviments lents. Però la visita a “Jong’s Crocodile Farm” ens va aportar una altra visió més salvatge i ferotge del que és un cocodril.

Després d’esmorzar, vam anar a la parada de bus de davant de l’hotel, per agafar algun autobús o furgoneta que ens portés a la parada de busos del centre de Kuching, que més que una estació d’autobusos no era més que una cruïlla de carrers d’on sortien aquests vehicles. D’aquell lloc sortien la major part d’autobusos amb destinacions properes a Kuching.

Agafar una furgoneta era molt fàcil i còmode i passaven més sovint que els autobusos. El preu era d’ 1 ringgit per persona, si bé els nens de vegades pagaven i altres no (depenia del conductor).

A dos quarts de deu ja estàvem a la taquilla per preguntar l’hora de sortida de l’autobús 3A, que tenia parada a prop de “Jong’s Crocodile Farm & Zoo”. Si bé ens havien dit que el bus sortia cada trenta minuts, a la taquilla ens van dir que ens havíem d’esperar fins a dos quarts d’onze. Allò va resultar una mica còmic, doncs vam veure que just davant nostre es posava en marxa el bus 3A, així que el vam parar i vam pujar-hi. Allò va confirmar el que ja veníem veient feia dies: en qüestió d’horaris d’autobusos no s’ha de fer cas a ningú, i cal estar preguntant sempre, si pot ser a algun conductor d’autobús.

Vam tardar una hora per arribar a la parada de Jong’s Crocodile Farm. L’autobús ens va deixar a la carretera principal i a partir d’allà vam haver de caminar un kilòmetre fins a la granja. Vam arribar a la granja a les onze en punt.

Era un matí assolellat, i el sol impactava sobre nosaltres amb molta força. Aquell kilòmetre desproveït d’ombres ens va fer sofrir encara més la xafogor que feia aquell dia, i ens va animar encara més per arribar quan abans millor a la nostra destinació.

Després de pagar les entrades, vam dirigir-nos al lloc on donaven de menjar als cocodrils.

En aquell lloc hi havia una gran bassa on estaven els cocodrils més grans i una corda travessava la bassa a uns dos metres l’alçada.

Quan els cuidadors van començar a penjar trossos de carn a la corda, els cocodrils van començar a saltar des de dins de l’aigua per intentar arribar a la carn. Veure la força d’aquelles feres, amb les seves boques obertes, i com treien tot el seu cos fora de l’aigua per agafar la seva presa, va ser impactant. La ferocitat i la força d’aquells cocodrils feia por.

Quan va acabar el show, que va durar mitja hora, vam començar a visitar la resta de la granja/zoològic. Es podien veure diferents tipus de cocodrils en diferents habitats: al terra, a l’aigua, en zona selvàtica, en pantà verdós… va ser una visita molt interessant.

A part de cocodrils, en aquell zoològic també hi havien porcs espins, àguiles, mussols, micos, diferents peixos en un estanc, paons, iguanes, tortugues, óssos, serps…

Cal remarcar que en una sala del zoològic hi havia unes fotos molt impactants d’un cocodril que havia devorat un nen de deu anys. Quan van caçar al cocodril, el van obrir, i en aquelles fotos es veu amb tota claredat com treuen al nen de dins. Vam evitar que Ferran i Ona veiessin aquelles fotos. Eren massa impactants, sobretot per als nens.

Després d’unes hores de visita a aquella granja/zoològic, vam tornar caminant a la carretera principal per agafar el bus de tornada a Kuching. Vam haver d’esperar vint-i-cinc minuts a que passés l’autobús.

Preparem la sortida de Kuching per anar pujant cap al nord-est de Borneo.

Després de la visita de Jong’s Crocodile Farm & Zoo, vam arribar a Kuching afamats. El primer que vam fer va ser anar a un lloc de menjar ràpid, i, amb l’estómac ja calmat, ens vam dirigir a l’oficina d’informació de Parcs Naturals per obtenir informació sobre altres parcs nacionals.

Vam preguntar si era bona època per veure la posta d’ous de les tortugues marines, però ens van dir que aquella no era la temporada. Ens van explicar que el millor lloc per veure-ho era a Talang Satang Besar National Park, i que la millor temporada era de maig a octubre. Per anar-hi ens van dir que calia contractar-ho obligatòriament per agència i que calia passar una nit al parc, i ens van donar les adreces d’algunes agències: Straits Central, CPH Travel i Authentic Travel.

Com que ja feia dies que estàvem voltant per la zona sud-oest de Sarawak, vam decidir que ja era hora d’anar pujant en direcció nord-est, i vam fixar-nos com a nova destinació un nou parc nacional, el “Similajau National Park”. La intenció era visitar aquest parc nacional i després seguir pujant fins arribar a la ciutat de Miri, situada molt a prop de la frontera amb Brunei.

Començava una nova etapa en la nostra ruta per l’illa de Borneo.